.

.

 

 

.

.

CUITES CERÀMIQUES

HISTÒRIA

És possible que el descobriment del foc sigui el més important que ha realitzat la humanitat. Entre altres usos, gràcies a ell l'home primitiu es va adonar que l'aigua no afectava els recipients d'argila cuita. Potser aquesta observació es va realitzar en abocar argila en un niu d'ocell utilitzat per transportar cendres encara calentes. O potser es va revestir d'argila un clot al terra en el qual s'anava a encendre foc, que la va convertir en un rudimentari recipient. Es creu que els primers descobriments que van posar amb relació a l'argila i el foc es van efectuar fa uns deu o dotze mil anys. Els primers forns es van construir a Orient Mitjà. Estaven construïts per una llar situada sota una "graella" d'argila sobre la qual es guardaven els recipients. Després es construïa una espècie de cambra amuntegant a sobre vasos vells o feixos d'herba entre els quals es deixava una xemeneia. La calor que retenia la cambra feia possible assolir temperatures més elevades que les aconseguides amb una foguera. Aquest va ser el primer forn de tir de la Història. Gradualment es van convertir els forns en estructures permanents i es va protegir de les flames als recipients, amb el que es va poder decorar-los i esmaltar-los sense temor a què el foc els alterés. També es va aconseguir exercir un control sobre la temperatura interior. Els forns romans eren circulars; en el seu interior hi havia una plataforma perforada situada sobre una columna central. Es cremava el combustible a la cambra de sota de la plataforma, sobre la qual es disposaven els recipients; la fusta utilitzada com a combustible s'introduïa per un conducte recte que també regulava l'entrada de l'aire.

Els terrissers xinesos van construir diferents tipus de forns, que en general situaven en la pendent d'un turó. S'encenia el foc en la part inferior, amb la qual cosa les cambres en qui es trobaven els recipients formaven part, en realitat, de la xemeneia. Un regulador de tir situat a la cambra superior servia per regular la sortida dels gasos calents, i el forn retenia la calor. Els forns d'aquest tipus proporcionaven elevades temperatures, que gràcies a l'aïllament de la terra i al regulador de gasos n'assolien uns 1200º C en zones pròximes a la llar. A aquesta temperatura la majoria de les argiles es vitrificaven i es converteixen en gres. En fer-se més complexos, es van construir aquests forns en una sèrie d'esglaons, part sota de terra i part a la superfície; alguns estaven dividits en petites cambres. Es van obrir uns petits forats a les parets per afegir combustible, de manera que les temperatures es mantinguessin constants. Aquests forns es van difondre per tot el Llunyà Orient, encara que representessin lleugeres variants d'un lloc a l'altre. Fins i tot fa relativament poc temps continuaven sent més eficaços i capaços d'assolir temperatures més elevades que els construïts a Occident. El segle XVII encara s'utilitzaven a Europa forns de maons d'una sola cambra.

GENERALITATS

La cocció constitueix l'últim pas en el procés de producció de la ceràmica. En aquesta operació es necessita utilitzar una quantitat de calor molt superior a què proporciona un forn domèstic. És possible emprar, de tota manera, un forn de confecció més o menys casolana, però resulta millor adquirir un petit forn elèctric. El seu preu no és prohibitiu.

Es poden coure les peces al forn del taller al qual s'acudeixi, però amb un forn propi es controla millor el procés de cocció. Per començar adquireixi un model econòmic, com el de 30 x 40 x 30 cm (Dimensions de la cambra de cocció).

Faci que un electricista comprovi les connexions elèctriques. Recordi que la temperatura del forn es mesura amb un termoparell i un piròmetre, que constitueixen un conjunt elèctric que mesura i regula temperatures elevades i que ha de formar part del forn.

Porti un registre de les coccions efectuades. Per a cada una, anoti les temperatures a intervals d'una hora. D'aquesta manera s'adonarà dels progressos que realitza.

El foc és el gran mestre o, si ho preferim, l'amo i senyor de l'art de la ceràmica. Les peces que hem preparat seran veritablement "ceràmiques", només i quan el foc hagi actuat sobre elles. Perquè una ceràmica estigui totalment acabada són necessàries dues coccions. La primera rep el nom de "bescuitat". Aquest procés transforma la terra crua en terra cuita. L'objecte cuit que surt del forn es denomina "bescuit". No creguem que aquesta primera acció del foc es limita a fer-ho més dur o més resistent a la humitat i, en conseqüència, més apte per rebre l'aigua dels esmalts. El verdader objectiu d'aquesta primera acció és el de provocar en el seu interior reaccions químiques. Aquestes reaccions produeixen gasos que surten a través de petits porus que actuen de vàlvules de descàrrega. L'objecte, al forn, sofreix una verdadera transformació físic química. Per poder donar-se una idea, encara que sigui superficial, direm que durant la cocció s'elimina tota la humitat romanent a l'objecte, els hidrosilicats es dissocien, els rovells s'alliberen, els carbonats es descomponen i tota la pasta està subjecta a imperceptibles moviments de dilatació i contracció pel canvi de volum dels productes de les reaccions.

La temperatura de cocció varia d'acord amb el tipus de pasta utilitzada i, en conseqüència, amb el tipus d'objecte que es vulgui fabricar. Per als productes en terracota, la temperatura del forn oscil·la entre els 850 i els 1000ºC; per al gres i la pisa, dels 1000 als 1300ºC; i per a la porcellana, dels 1300 als 1500ºC, aproximadament.

En escalfar l'argila, aquesta sofreix una sèrie de modificacions que, a partir d'un cert moment, són irreversibles. L'argila sotmesa a una temperatura de 100ºC s'asseca per complet, però pot tornar al seu estat primitiu si s'amara amb aigua. Si se l'escalfa fins 600 – 700ºC, comença a prendre un color vermell molt fosc, i sofreix profundes modificacions químiques. En aquest moment l'argila és tova, engrunadissa i porosa, i no torna a ser plàstica ni perd la seva forma per l'acció de l'aigua.

A temperatures de l'ordre de 900 -1000ºC les partícules de l'argila comencen a conglomerar-se i a adquirir major resistència. Totes les substàncies carbonoses, com els residus vegetals, es cremen i volatilitzen, donant com a resultat un material pur i brillant i de color de vegades molt diferent de l'original. Per exemple, en arribar a aquest punt els típics tests modelats en argila vermella tenen un brillant color terracota i una estructura resistent i porosa. Moltes argiles negres adquireixen en la cocció un color d’ivori, conseqüència de la desaparició de les substàncies orgàniques cremades.

BESCUITAT

Els recipients sotmesos a la 1a cocció (bescuit) han de ser completament secs i presentar protuberàncies. Poden estar col·locats un a sobre de l'altre, amb la condició que es mantinguin en equilibri. Els recipients d'igual altura es col·loquen en una mateixa lleixa. Pinti la part interior de les tapes amb una barreja de caolí (80%) i argila (20%) per evitar que s'adhereixin al suport.

Comprovi si les lleixes del forn són netes de vernís. Per eliminar les possibles gotes, fregui-les amb una pedra de carborúndum. Així mateix, perquè els recipients no s'adhereixin a les lleixes, pinti aquests últims amb la mateixa barreja utilitzada per a les tapes.

Apuntali les lleixes del forn sobre suports tubulars (tres per a cada un) i introdueixi després els recipients. Si aquests fossin de terracota col·loqui'ls sobre llistons refractaris.

La separació entre els recipients i la lleixa següent ha de ser de 5 mm com a mínim. N'intercali uns sobre d'altres els suports de les lleixes.

Deixi que el forn s'escalfi a poc a poc durant unes dues hores, i tanqui llavors la xemeneia superior; posi el forn a mitja marxa durant dues hores més, i faci'l després treballar a límit fins a assolir la temperatura desitjada. Esperi que se'n refredi uns 100ºC abans d'obrir la porta per treure la càrrega.

Ha de resistir la temptació d'accelerar el refredament. Les seves conseqüències podrien ser funestes tant per als recipients com per al forn. No l'obri ni tan sols per fer una ullada. Quan la temperatura del forn s'iguala amb la de l'ambient, s'obre la porta del forn. Es fa poc a poc, de manera que els objectes cuits no sofreixin, d'imprevist, els efectes d'un eventual corrent d'aire fred. L'obertura del forn, encara que es tracti d'una primera cocció, és emocionant; el ceramista se sent atacat per una espècie de febre i ansietat, sentiments que s'experimenten fins i tot després de llargs anys de dedicació a la ceràmica

No insistim en la importància de la primera cocció i les conseqüències que poden derivar-se d'unes peces mal cuites o fent malament ús del forn. Hem assenyalat que, en la primera cocció, el lent ascens de la temperatura fins a assolir els graus desitjats, segons la terra emprada i el producte buscat, produeix una atmosfera especial i una sèrie de gasos de combustió, indispensables per aconseguir una total perfecció de l'objecte. Ara ens enfrontem amb el problema de cocció dels esmalts

ESMALTAT

Si la terra que courem és delicada i exigeix cures, fins i tot en l'interior del forn, els esmalts necessitaran dobles cuidats per poder dir-se, veritablement, esmalts. Antigament, els problemes que es plantejaven eren de molta solució més difícil, ja que no es disposava del forn elèctric. En l'actualitat, amb aquest tipus de forn i un mínim d'atenció i sentit comú, les equivocacions s'han fet molt rares. La segona cocció, en la qual el vernís es fixa, és una mica més complicada que la primera. Es col·loquen els recipients de manera que no es toquin entre si, però procurant al mateix temps que tinguin cabuda al forn en el major número possible. Durant la cocció del vernís es fon i distribueix amb uniformitat sobre la superfície. La temperatura de cocció ha de ser regulada acuradament. Si fos massa alta, el vernís es desprendria; si fos massa baixa, adquiriria una textura molt tosca. El forn s'omple amb compte; no ha d'estar embotit ni tampoc han d'existir massa espais buits entre peça i peça. Es poden col·locar diverses capes d'objectes, si són de petites dimensions. En aquest cas, és convenient aïllar les diferents capes amb una placa de material refractari o amb petits suports del mateix material refractari, de manera que els objectes, en l'interior del forn, no tinguin, en absolut, el menor contacte entre ells. És molt important, repetim, que la part dels objectes recolzats sobre els materials refractaris del forn, es trobi totalment desproveïda d'esmalt

El forn que emprarà el ceramista aficionat a aquest art serà, de segur, el forn elèctric. Tancat el forn es connecta a la xarxa elèctrica. En el moment en què la temperatura del forn puja, se sent el temor que el forn ens faci traïció en el moment crucial. N'hi ha prou un instant d'excés de foc perquè es produeixin en els esmalts o als vernissos danys irreparables. Amb pocs graus de diferència, es converteixen d'un color a l'altre. Desapareixen els difuminats i algunes tonalitats perden la seva intensitat. Avui, per fortuna, amb la tècnica al servei de l'home, molts d'aquests inconvenients poden ser eliminats. El forn elèctric porta incorporat un piròmetre que ens indica la temperatura exacta del forn i un interruptor automàtic que, en assolir la temperatura desitjada, tanca l'entrada de corrent i s'apaga el forn. La temperatura anirà descendint lentament cap a zero. És convenient esperar el perfecte refredament del forn i, si és possible, prolongar el moment d'obertura. La porta s'obre lentament, evitant una ràpida i brusca entrada d'aire fred, que podria alterar els caràcters de les peces.

No hem d'afegir res més; abandonem el ceramista novell a la seva alegria o a la seva desil·lusió. Només li recomanem que no es desanimi si les primeres peces la causen una desil·lusió. Insistim: en l'art de la ceràmica el temps és el millor aliat. Alguns errors, fins i tot de gran calibre, serveixen per obtenir, en pròximes fornades, resultats excepcionals. Moltes vegades de tremends errors, el ceramista atent aconsegueix en la cuita següent efectes formidables de color i de decoració.

DECORACIÓ AL TERCER FOC

Amb la peça ja esmaltada o partint de peces de porcellana o ceràmica comprades en botigues especialitzades és possible decorar-les al nostre gust. Per a això podem comprar calcomanies amb motius variats i aplicar-les a les peces. Col·locades en el forn i enfornades a la temperatura indicada pel fabricant de les calques l'efecte pot ser espectacular.

Una altra opció és la de comprar pintures vitrificables per a decoració de porcellana i afegir sanefes noms o altres motius.

Poden combinar-se ambdues tècniques si les temperatures de cocció són similars. Si les temperatures són diferents serà necessari realitzar diferents coccions començant sempre per la de temperatura més alta.

La tècnica de decoració al tercer foc és una de les més senzilles i de resultats molt satisfactoris.

TOTS ELS PRODUCTES I SERVEIS SÓN FRUIT DE LA NOSTRA EXPERIÈNCIA I TECNOLOGIA. CONSULTEU-NOS LES VOSTRES NECESSITATS.

FORNS                           MEDI AMBIENT               ECOLOGIA